L'home que memoritzava diccionaris era una persona normal i feliç. L'única diferència amb els seus contemporanis era que, des de ben xicotet, col·leccionava diccionaris de tota mena i, a més a més i a poc a poc, els memoritzava. Aquesta tendència va començar quan tenia uns huit o nou anys. Aleshores van regalar-li, pel seu aniversari, un diccionari de la llengua catalana, que va començar a llegir i rellegir sense pressa ni pausa.
Com totes les coses importants a la vida, aquesta afició va començar com un joc i, amb el pas inevitable del temps, va convertir-se en una habilitat única i un interés considerable envers qualsevol llibre sobre lexicografia i gramàtica, envers cada paraula i cada silenci. Òbviament, l'home que memoritzava diccionaris, quan va fer l'edat, va cursar una llicenciatura d'estudis filològics i, després de la carrera, feia cada dia, de dilluns a divendres, sense excepció, huit hores laborals a la seua oficina de corrector lingüístic (una faena per a la qual era extremadament eficient).
Però l'home que memoritzava diccionaris estimava tant la definició de cada paraula i gaudia tant amb la possibilitat d'aprehendre el sentit del món amb cada definició, que no podia estar-se de realitzar certa pràctica mental cada vegada que anava i tornava del lloc de treball: quan anava pel carrer, l'home que memoritzava diccionaris fruïa com si fos un xiquet que encerta endevinalles tot cercant amb la màxima exactitud possible la definició de les coses que veia al seu pas. Si, per porsar-ne un exemple, albirava un camió per la carretera, recitava mentalment: «Vehicle automòbil que serveix per transportar mercaderies i coses feixugues». Si es creuava amb alguna dona atractiva, pensava: «Que dóna delectança per la manisfestació sensible o intel·lectiva de la pròpia perfecció». O si trobava un multat que debatia amb un policia sobre l'aparcament del seu cotxe, es deia: «Examinar amb atenció una cosa, assumpte, qüestió, fent les consideracions favorables i desfavorables per arribar a la veritat». I així sempre.
Una nit de lluna plena, quan tornava a sa casa de l'oficina, va passar per un carreró i va trobar-se una escena que, de bestreta, el va desconcertar: una colla de neonazis apallissava brutalment un pobre pidolaire. L'home que memoritzava diccionaris va quedar palplantat observant la pallissa i dubtant sobre com definir allò que tenia al davant. «Acció excessiva, amb abús de força»? No, no, massa superficial. «Odi o aversió a l'estranger, a persones o coses estrangeres»? Tampoc, el pidolaire semblava del país. «Doctrina política eugenèsica, d'un poble que vol fer prevaler la seua raça sobre les altres»? No acabava de veure-ho clar. De manera que l'home que memoritzava diccionaris va fer mitja volta i va continuar el seu camí, veritablement consternat perquè, per primera vegada en la seua vida, no trobava la definició correcta.Un conte de Jeroni Maleuff
Fotos de
http://maduixesiraim.wordpress.com
http://caballe.cat/2007/04/12.html
Fotos de
http://maduixesiraim.wordpress.com
http://caballe.cat/2007/04/12.html
Què us sembla?
